Gracies Espanya

Això, ja no ho para ni deu.

Els últims esdeveniments han sacsejat la vida de aquets país del sud d’Europa. Teníem una vida forcà tranqui-la, però la crisi ens la ha arreglat. Si, si arreglat, ho e dit be. Aquesta tranquil·litat de vida havia adormit les nostres neurones fins el punt de sols poder pensar de dues maneres, o les que proposava una part de la població o l’altre, estàvem sota la línea del pensament quasi únic.

Aquesta meravellosa crisi a fet aflorar lo millor de nosaltres mateixos, tornem a tenir opinió, ens tornem a manifestar, sortim al carrer. “Oh quin prodigi de crisi”  “ens a fet mes persones” .

I ara tenim clar moltes coses, i altres no tant. Per exemple jo sempre havia considerat la dreta espanyola com el enemic, i ara resulta que no. Primer ens ajuda en la causa fent que en cada declaració seva hi hagi un independentista mes ,  explicant-nos lo malament que ho passarem si aconseguim la independència, a, i que no complirem la llei, quina llei? La seva? La que durant anys ens han obligat a complir a tots aquells de la generació que no poguérem votar-la?

Jo no hi entenc gaire, però vols dir que en comtes de intentar advertir-nos de totes les desgracies que ens vindran no seria millor intentar fer una mica d’examen de consciencia de tot lo que han fet per tots nosaltres. De que fins hi tot el senyor que va venir de un altre comunitat espanyola i que fins no fa gaire se sentia català però per damunt de tot espanyol,  ara amb sentir-se català ja en te prou i sentir-se espanyol a vegades li pot suposar una mica de vergonya aliena.

Això es tot el que pensen que poden fer per nosaltres?

Jo no dic que els catalans ho fem tot be, segur que no,  però sempre em sigut un país que s’ha adaptat a totes les influencies rebudes, i a mes em sabut trobar el punt d’equilibri en totes elles i treure lo millor de totes. I això traduït en el moment actual es torna a demostrar amb la quantitat de persones que no son nascudes en aquets país, però que volen i desitgen la seva autodeterminació.