Encara ens podem sentir orgullosos

Les noticies no sempre son dolentes, encara si busquem al mitjans de comunicació, trobem alguna petita noticia que ens fa reflexionar sobre la recent historia del nostre país.

La Isabel una avia extremenya d’Esparraguera, decideix gravar un vídeo amb la complicitat dels seus nets explicant al expresident extremeny Fernandez-Vara, els motius per els que no vol marxar de Catalunya.

Aquest exemple d’integració em fa sentir orgullós, molt orgullós de ser català. I que tinguem catalans com la Isabel, que no sols va fer l’esforç de deixar el seu lloc d’origen i anar a treballar a molts kilòmetres de distancia, si no que també va haver de integrar-se en un país amb una cultura diferent i una gent que parlaven diferent.

Es natural que la Isabel no vulgui marxar, aquí te la família els amics i casa seva. Però crec que em de ser nosaltres els que encara, per sort, no em marxat del nostre país per anar a treballar a un altre indret, que li em de dir a la Isabel i a totes les persones que son com ella, que sisplau no marxin mai, que els necessitem, que sense ells no podríem haver construït tot el que tenim en aquest país, que potser no son ells que es van integrar, potser varem ser nosaltres, i ells ens van saber transmetre tots aquells valors que portaven incorporats del seu lloc d’origen.

Catalunya sempre a estat un país d’acollida, i Cardona es l’exemple, i això ens a fet grans com a país, per això em sento orgullós de ser català, com la Isabel (ni mes ni menys), ella el primer dia que va arribar a Catalunya ja era catalana.

Gracies Espanya

Això, ja no ho para ni deu.

Els últims esdeveniments han sacsejat la vida de aquets país del sud d’Europa. Teníem una vida forcà tranqui-la, però la crisi ens la ha arreglat. Si, si arreglat, ho e dit be. Aquesta tranquil·litat de vida havia adormit les nostres neurones fins el punt de sols poder pensar de dues maneres, o les que proposava una part de la població o l’altre, estàvem sota la línea del pensament quasi únic.

Aquesta meravellosa crisi a fet aflorar lo millor de nosaltres mateixos, tornem a tenir opinió, ens tornem a manifestar, sortim al carrer. “Oh quin prodigi de crisi”  “ens a fet mes persones” .

I ara tenim clar moltes coses, i altres no tant. Per exemple jo sempre havia considerat la dreta espanyola com el enemic, i ara resulta que no. Primer ens ajuda en la causa fent que en cada declaració seva hi hagi un independentista mes ,  explicant-nos lo malament que ho passarem si aconseguim la independència, a, i que no complirem la llei, quina llei? La seva? La que durant anys ens han obligat a complir a tots aquells de la generació que no poguérem votar-la?

Jo no hi entenc gaire, però vols dir que en comtes de intentar advertir-nos de totes les desgracies que ens vindran no seria millor intentar fer una mica d’examen de consciencia de tot lo que han fet per tots nosaltres. De que fins hi tot el senyor que va venir de un altre comunitat espanyola i que fins no fa gaire se sentia català però per damunt de tot espanyol,  ara amb sentir-se català ja en te prou i sentir-se espanyol a vegades li pot suposar una mica de vergonya aliena.

Això es tot el que pensen que poden fer per nosaltres?

Jo no dic que els catalans ho fem tot be, segur que no,  però sempre em sigut un país que s’ha adaptat a totes les influencies rebudes, i a mes em sabut trobar el punt d’equilibri en totes elles i treure lo millor de totes. I això traduït en el moment actual es torna a demostrar amb la quantitat de persones que no son nascudes en aquets país, però que volen i desitgen la seva autodeterminació.

Jo no l’espero.

La polèmica visita del papa Benet XVI es una mostra clara del poder que te la religió sobre nosaltres. Jo, que sols crec en les persones i no amb cap religió, opino que aquesta parafernàlia de poder sobre les persones per el fet de tenir una creença determinada no va amb el meu tarannà, i penso ens esclavitza.

Els organitzadors estimen el cost de les JMJ, sense comptar la seguretat, en entre 50 i 60 milions d’euros .

Aquesta visita segons els organitzadors es finança amb donacions dels fidels i d’empreses que per recolzar-la tindran exempcions fiscals del 100%. I aquí hi ha la mare dels ous, als contribuents ens diuen que no ens costa ni un cèntim, però es fals, la visita del papa ens costa 12 milions d’euros, que es el 20% del total que teòricament financen les empreses, a mes el cost de seguretat.

Ja que no estic d’acord amb les politiques de prohibició, tampoc no ho hauria d’estar amb prohibir aquesta visita, però la paradoxa fa que aquesta si que em molesti especialment per el seu cost, i mes en aquest moment de crisi.

Que qualsevol esdeveniment de caràcter religiós, es sufragui amb els meus impostos no ho trobo just, en aquest país en que les lleis les adoptem d’un altre imperativament, ens definim com un país laic, però res mes lluny de la realitat.

La nostre hipocresia ens porta a rebutjar determinades actituds de religions que no ens fem nostres i en canvi no ens mirem el melic.

CATALUNYA PAÍS PETIT

En els darrers temps en aquest petit país (com deia Lluis Llac o en Guardiola) ja no podem veure el campanar veí, ens falta l’empenta del cop de falç que varen captivar a les anteriors generacions, ens falta orgull de ser catalans el “mecagum cony” de l’avi Solei i el cop de puny sobre la taula i les ganes de tirar endavant un país.

La actual crisi econòmica no ens deixa veure mes enllà del present i això es extensible a tots els àmbits. La sanitat, la cultura i l’educació, que son els pals de paller de qualsevol país, però nosaltres no volem invertir en aquest vens, sinó amb tot el que no comporta el nostre desenvolupament personal.

Preferim tenir Mossos d’Escuadra, grans carreteres, trens d’alta velocitat, soterrament de vies fèrries, portades d’aigua d’una a altra banda del país i molts politics, institucions i oficines de l’administració a tenir una bona salut, educació i cultura.

Mesures tant polèmiques com la retallada de la sisena hora o la supressió de guàrdies nocturnes fan que aquest país sigui dia a dia mes pobre.

Si, soc el primer que vol viatjar amb comoditat i rapidesa però, a costa de que?.

De no gaudir de una sanitat i una educació publica?

De no poder compatibilitzar la meva vida laboral i familiar?

Ja se que estem en crisi, però els governants que varem triar per aixecar aquest país sembla que sols pensin en retallar en les despeses mes importants i no incidir en el que realment vol el ciutadà.

Els nostres governants, son els que varem triar i respectarem sempre les regles de joc, però realment pensen amb el bé del país? o sols en el seu seient?.

De fet no em ve de nou, aquesta manera de governar, ja fa anys que predomina, no pensem en el futur del nostre país, sinó que anem arreglant els desperfectes dia a dia.

La nostra classe política realment sap els anhels i necessitats de la gent?, trepitgen el territori i parlen amb els catalans i catalanets de cada indret?.

No tost vivim a Barcelona o la seva area, (es pensen que no hi ha país mes enllà)

La gent de comarques, (que es com ens anomenen) tenim els mateixos drets i deures que a la gran ciutat, però son pocs vots i això ens condiciona. El nombre d’usuaris del serveis de sanitat i educació sols son un nombre i en aquest país petit no existim.