Això, ja no ho para ni deu.
Els últims esdeveniments han sacsejat la vida
de aquets país del sud d’Europa. Teníem una vida forcà tranqui-la, però la
crisi ens la ha arreglat. Si, si arreglat, ho e dit be. Aquesta tranquil·litat
de vida havia adormit les nostres neurones fins el punt de sols poder pensar de
dues maneres, o les que proposava una part de la població o l’altre, estàvem
sota la línea del pensament quasi únic.
Aquesta meravellosa crisi a fet aflorar lo
millor de nosaltres mateixos, tornem a tenir opinió, ens tornem a manifestar,
sortim al carrer. “Oh quin prodigi de crisi” “ens a fet mes persones” .
I ara tenim clar moltes coses, i altres no
tant. Per exemple jo sempre havia considerat la dreta espanyola com el enemic, i
ara resulta que no. Primer ens ajuda en la causa fent que en cada declaració
seva hi hagi un independentista mes , explicant-nos
lo malament que ho passarem si aconseguim la independència, a, i que no
complirem la llei, quina llei? La seva? La que durant anys ens han obligat a
complir a tots aquells de la generació que no poguérem votar-la?
Jo no hi entenc gaire, però vols dir que en
comtes de intentar advertir-nos de totes les desgracies que ens vindran no
seria millor intentar fer una mica d’examen de consciencia de tot lo que han
fet per tots nosaltres. De que fins hi tot el senyor que va venir de un altre
comunitat espanyola i que fins no fa gaire se sentia català però per damunt de
tot espanyol, ara amb sentir-se català
ja en te prou i sentir-se espanyol a vegades li pot suposar una mica de
vergonya aliena.
Això es tot el que pensen que poden fer per
nosaltres?
Jo no dic que els catalans ho fem tot be,
segur que no, però sempre em sigut un país
que s’ha adaptat a totes les influencies rebudes, i a mes em sabut trobar el
punt d’equilibri en totes elles i treure lo millor de totes. I això traduït en
el moment actual es torna a demostrar amb la quantitat de persones que no son
nascudes en aquets país, però que volen i desitgen la seva autodeterminació.
